La comunicació és un acte de confiança: confiem en nosaltres, en que tenim alguna cosa a dir; confiem en el missatge, en que val la pena ser dit; confiem en el codi, que podrà contenir allò que volem dir; confiem en el receptor, que sabrà escoltar-nos; confiem en la retroalimentació, en què aquesta comunicació canviarà alguna cosa.
La comunicació és doncs, un repte: cal saber què tenim a dir, cal construir un missatge que valgui la pena ser dit, cal saber fer servir el codi per tal que contingui allò que volem dir, cal fer que el receptor ens escolti i cal aconseguir que això canviï alguna cosa.
Però, si no ens comuniquem, el resultat personal és terrible: Podem pensar que no tenim missatge. O que no mereix ser dit. O que no ens l’escoltaran. O que el nostre missatge no generarà cap canvi. I cap d’elles és una perspectiva que ens agradi.
Però, parlant de l’autoficció, la comunicació l’establim, primer, amb nosaltres mateixos. Donem forma al nostre relat. I no podem no tenir missatge davant nostre. O no dir-nos-el. O no escoltar-nos. O no canviar res.
El jo autor i la pròpia identitat
La identitat no és constant, sinó que evoluciona. No som el mateix que quan teniem 5 anys i, alhora, el som. Canviem, a vegades per les nostres circumstàncies, a vegades per la nostra voluntat de canvi, a vegades per la consciència que adquirim sobre nosaltres i la vida.
El jo autor, per tant, és el jo que som. És la identitat que precedeix al text. Allò que som abans d’escriure una ratlla. I ens cal valentia i esforç per començar a construir el text.
El jo autor, però, també es transforma mitjançant l’escriptura, com veurem. El text es nodreix de qui som, per transformar qui som. Mitjançant un procés de separació i introspecció en nosaltres mateixos, que podem explicar a partir de tots els “jos” que apareixen en l’acte narratiu, ens transformem.
El jo narrador: singularitat, personalitat, profunditat, credibilitat i narrativitat
El jo narrador és un personatge, un artifici literari.
La paraula «artifici» ve del llatí artificium i significa «resultat de fer art». Els seus components lèxics són: art, artis, obra o treball que requereix molta creativitat; facere, que vol dir fer; i el sufix –io, resultat.
La paraula «artista» sona molt gran i sabem que molt poca gent se sent còmode definint-se així, però mirem-nos, de nou l’etimologia:
«Art» prové del llatí ars, artis, que vol dir habilitat, professió, obra. A la mateixa família etimològica pertanyen artesà, artefacte, artista …i inert.
«Inert», doncs, vol dir «el que no té habilitat, activitat, obra». Que no té art. I s’utilitza sovint com a sinònim de mort. I ens sentim més incòmodes definit-nos com a morts, oi?
Atrevim-nos, doncs, a ser artistes. Dissenyem, donem forma, afinem la nostra veu i fem del nostre jo narrador un personatge memorable.
Per construir un personatge ens calen aquests cinc punts, que podem relacionar fàcilment amb els punts que intervenen a la comunicació:
La singularitat (relatiu a un mateix, diferència amb els altres) i la personalitat (relatiu a la màscara construïda, a la coherència amb la forma que ens donem) és la manera com construïm un personatge inicialment.
Li conferim profunditat (pro: a la vista, a favor, davant; fundus, fons, base o arrel sobre la qual assentar una cosa) i credibilitat (credere prové de dues arrels indoeuropees que signifiquen «posar-hi el cor»).
Finalment, ens fixem en la seva narrativitat quan el fem narrable, narrat, dotat de sentit.
Un personatge és, doncs, allò que és, com a diferència amb els altres i com a dibuix d’un mateix; amb una base de valors i creences, on podem posar el cor i que ens explica alguna cosa.
El jo personatge i la pròpia identitat com a símbol
A més del personatge de nosaltres mateixos que crearem per a narrar la història, que ja és una primera separació de la nostra identitat, tenim un personatge que es mou per la història (o diversos: el jo dels sis anys, el jo d’avui, el jo que imaginem als 30 o als 75,…) i que ens construeix com a símbol. És el jo personatge.
La paraula “símbol” prové del llatí symbŏlus i aquest del grec σύμβολος (sýmbolos).
En el seu origen significava «signe» o «contrasenya». Està composta per sin, que vol dir juntament, i ballein, llançar, tirar. El seu significat etimològic, per tant, és «llançat conjuntament».
En el seu origen, el símbol era un objecte partit en dos, del qual dues persones en conservaven una meitat. Aquestes dues parts unides servien per reconèixer un pacte o un deute.
Actualment, el símbol s’entén com una aliança entre ficció i realitat: creem una mentida per parlar d’una veritat que, d’una altra manera, no podríem explicar-nos.
L’etimologia contrària a “símbol” és διάβολος, “diable”, que vol dir llençar i esquinçar. El mal que patim ens separa, ens trenca, i el símbol ens reuneix. I això és molt bonic. Quan nosaltres generem un símbol, estem recomponent aquesta identitat que ha quedat dividida quan hem patit.
El jo narratari i la descoberta del missatge en l'acte narratiu
Hi ha dos menes d’escriptors, diuen: els de brúixola i els de mapa.
Un escriptor de mapa sap, abans d’escriure la primera lletra del text, l’estructura narrativa que seguirà. Es creen així la majoria de best sellers, pràcticament la totalitat de les pel·lícules, els productes culturals concebuts per a l’entreteniment… Es dissenya una estructura que funciona i s’omple, com si fossin un seguit de caselles. Veurem com fer-ho aquí.
Un escriptor de brúixola, en canvi, construeix uns personatges i els deixa ser. No té molt clar la història que acabarà explicant. S’hi aventura. Veurem com fer-ho aquí.
Però el fet és que, en la utilització de l’escriptura com a acte de descoberta, l’escriptor es converteix en el seu primer narratari. El primer lector, sorprès, de la història que se li ha revelat.
És lícit escriure de qualsevol de les maneres i em podríeu dir que ja sabeu la història de la vostra vida, per tant només podeu escriure sobre ella sabent què hi passarà. I aquest és el punt d’aquest projecte: sabeu la història tal com l’heu llegit fins ara, però potser no és l’única manera de llegir-la. Crec que deixant-vos guiar per l’escriptura podeu descobrir una altra història, un resultat “de haber confiado el lenguaje de una aventura a la aventura del lenguaje”, com deia Doubrovsky aquí. Potser ara no té sentit, però desitjo que el descobrim plegats.
La comunicació com a acte de confiança
La comunicació és un acte de confiança: confiem en nosaltres, en que tenim alguna cosa a dir; confiem en el missatge, en que val la pena ser dit; confiem en el codi, que podrà contenir allò que volem dir; confiem en el receptor, que sabrà escoltar-nos; confiem en la retroalimentació, en què aquesta comunicació canviarà alguna cosa.
La comunicació és, doncs, un repte: cal saber què tenim a dir, cal construir un missatge que valgui la pena ser dit, cal saber fer servir el codi per tal que contingui allò que volem dir, cal fer que el receptor ens escolti i cal aconseguir que això canviï alguna cosa.
Però, si no ens comuniquem, el resultat personal és terrible: podem pensar que no tenim missatge. O que no mereix ser dit. O que no ens l’escoltaran. O que el nostre missatge no generarà cap canvi. I cap d’elles és una perspectiva que ens agradi.
Però, parlant de l’autoficció, la comunicació l’establim, primer, amb nosaltres mateixos. Donem forma al nostre relat. I no podem no tenir missatge davant nostre. O no dir-nos-el. O no escoltar-nos. O no canviar res.
El jo autor i la pròpia identitat
La identitat no és constant, sinó que evoluciona. No som el mateix que quan teníem 5 anys i, alhora, el som. Canviem, a vegades per les nostres circumstàncies, a vegades per la nostra voluntat de canvi, a vegades per la consciència que adquirim sobre nosaltres i la vida.
El jo autor, per tant, és el jo que som. És la identitat que precedeix al text. Allò que som abans d’escriure una ratlla. I ens cal valentia i esforç per començar a construir el text.
El jo autor, però, també es transforma mitjançant l’escriptura, com veurem. El text es nodreix de qui som, per transformar qui som. Mitjançant un procés de separació i introspecció en nosaltres mateixos, que podem explicar a partir de tots els «jos» que apareixen en l’acte narratiu, ens transformem.
El jo narrador: singularitat, personalitat, profunditat, credibilitat i narrativitat
El jo narrador és un personatge, un artifici literari.
La paraula «artifici» ve del llatí artificium i significa «resultat de fer art». Els seus components lèxics són: art, artis, obra o treball que requereix molta creativitat; facere, que vol dir fer; i el sufix –io, resultat.
La paraula «artista» sona molt gran i sabem que molt poca gent se sent còmode definint-se així, però mirem-nos, de nou, l’etimologia:
«Art» prové del llatí ars, artis, que vol dir habilitat, professió, obra. A la mateixa família etimològica pertanyen artesà, artefacte, artista … i inert.
«Inert», doncs, vol dir «el que no té habilitat, activitat, obra». Que no té art. I s’utilitza sovint com a sinònim de mort. I ens sentim més incòmodes definint-nos com a morts, oi?
Atrevim-nos, doncs, a ser artistes. Dissenyem, donem forma, afinem la nostra veu i fem del nostre jo narrador un personatge memorable.
Per construir un personatge ens calen aquests cinc punts, que podem relacionar fàcilment amb els punts que intervenen a la comunicació:
La singularitat (relatiu a un mateix, diferència amb els altres) i la personalitat (relatiu a la màscara construïda, a la coherència amb la forma que ens donem) és la manera com construïm un personatge inicialment.
Li conferim profunditat (pro: a la vista, a favor, davant; fundus, fons, base o arrel sobre la qual assentar una cosa) i credibilitat (credere prové de dues arrels indoeuropees que signifiquen «posar-hi el cor»).
Finalment, ens fixem en la seva narrativitat quan el fem narrable, narrat, dotat de sentit.
Foto de Aaron Burden en Unsplash
Un personatge és, doncs, allò que és, com a diferència amb els altres i com a dibuix d’un mateix; amb una base de valors i creences, on podem posar el cor i que ens explica alguna cosa.
El jo personatge i la pròpia identitat com a símbol
A més del personatge de nosaltres mateixos que crearem per a narrar la història, que ja és una primera separació de la nostra identitat, tenim un personatge que es mou per la història (o diversos: el jo dels sis anys, el jo d’avui, el jo que imaginem als 30 o als 75…) i que ens construeix com a símbol. És el jo personatge.
La paraula «símbol» prové del llatí symbõlus i aquest del grec σύμβολος (sýmbolos).
En el seu origen significava «signe» o «contrasenya». Està composta per sin, que vol dir juntament, i ballein, llançar, tirar. El seu significat etimològic, per tant, és «llançat conjuntament».
En el seu origen, el símbol era un objecte partit en dos, del qual dues persones en conservaven una meitat. Aquestes dues parts unides servien per reconèixer un pacte o un deute.
Actualment, el símbol s’entén com una aliança entre ficció i realitat: creem una mentida per parlar d’una veritat que, d’una altra manera, no podríem explicar-nos.
L’etimologia contrària a «símbol» és διάβολος, «diable», que vol dir llençar i esquinçar. El mal que patim ens separa, ens trenca, i el símbol ens reuneix. I això és molt bonic. Quan nosaltres generem un símbol, estem recomponent aquesta identitat que ha quedat dividida quan hem patit.
El jo narratari i la descoberta del missatge en l'acte narratiu
Hi ha dues menes d’escriptors, diuen: els de brúixola i els de mapa.
Un escriptor de mapa sap, abans d’escriure la primera lletra del text, l’estructura narrativa que seguirà. Es creen així la majoria de best sellers, pràcticament la totalitat de les pel·lícules, els productes culturals concebuts per a l’entreteniment… Es dissenya una estructura que funciona i s’omple, com si fossin un seguit de caselles. Veurem com fer-ho aquí.
Un escriptor de brúixola, en canvi, construeix uns personatges i els deixa ser. No té molt clar la història que acabarà explicant. S’hi aventura. Veurem com fer-ho aquí.
Però el fet és que, en la utilització de l’escriptura com a acte de descoberta, l’escriptor es converteix en el seu primer narratari. El primer lector, sorprès, de la història que se li ha revelat.
És lícit escriure de qualsevol de les maneres i em podríeu dir ja que sabeu la història de la vostra vida, per tant només podeu escriure sobre ella sabent què hi passarà. I aquest és el punt d’aquest projecte: sabeu la història tal com l’heu llegit fins ara, però potser no és l’única manera de llegir-la. Crec que deixant-vos guiar per l’escriptura podeu descobrir una altra història, un resultat «de haber confiado el lenguaje de una aventura a la aventura del lenguaje», com deia Doubrovsky aquí. Potser ara no té sentit, però desitjo que el descobrim plegats.